XV

Jo soc teia roent  
que, en les nits de lluna dolça

busco amb frisança l’abrigall

d’esperits melangiosos.

Jo soc melangia amarga

que amb inquietud fragorosa

esperona els delers arrupits

captius embriagats del teu plor acorat

Jo soc llàgrima salada

que eternament solitària s’escola

de l’ull irisat que es dol

per la seva impotència eixordadora

Jo soc l’ànima descoratjada

que lentament i amb por defalleix

sense trobar cap càlida alenada

i dolençosa, es deixa morir, sense força.

Jo soc l’aire que, rabent, empeny

els somnis que ensems s’esvaneixen

vers l’escalfor que apaga el turment

de sentir l’oblit que en tos ulls marruqueja

Jo soc teia roent. Jo soc…

Jo soc.