sábado, 20 de agosto de 2016

Quin greu que em sap haver donat la imatge de deixadesa a qui, amb tota sa bona voluntat, accedia en aquesta estació.
Només hi ha una raó:


I, com deia algú, amb poques paraules n'hi a de sobres.

Mentre, la difícil empenta:



Em retrobaré, malgrat tot.
Amb el monstre que em corca
Deforme als teus ulls
Que son els ulls de quasi tots
Ajassat en una cambra malva
Travessada per estels a milers.
Làmpades de roges fluorescències
Lava dessota mantellines de dol
Fins esgotar el color i l’encís
De tots els meus pinzells
Que s’untaven assedegats
En sòls indecisos i tremolosos
Hi ha ombres que s’arrosseguen
Sense cos que les mestregi
Capbussar-me dins un somnis
Sense adonar-me que al bell mig del club dels romàntics
Es declarava desplegant banderes
Una trista epidèmia de sífilis
Centres de gravetat esmicolats
Per sagetes de vidre i pedra
I, ja em sap grau, però ...
S’han esgotat les disfresses
En aquesta botiga de mala mort
On no resten res més
Que quatre plànols ratats

lunes, 1 de abril de 2013

DEL CAPITALISME EN UNA BOSSA DE PATATES FREGIDES

No desvetllo cap secret en afirmar que vivim immersos en una societat de consum. És del tot necessari en algun moment de la vida passar per la botiga o el supermercat, agafar un tiquet del metro o de l’autobús, encendre una bombeta o veure un got d’aigua que surt de l’aixeta. Consumir o morir. L’alternativa seria refugiar-se en una cova, menjar el que trobessis al bosc, veure en un bassal, anar-se’n a dormir quan es fa fosc... vigila que si certes autoritats se n’assabenten vindran a cobrar-ta la contribució per l’habitatge, malgrat sia una cova. Viure de forma autònoma al 100% ho veig impossible.
Un empresari és una persona que fa diners. Diem-ho més encertadament: acumula diners. L’empresari (o capitalista) té una fàbrica (o qualsevol altre tipus d’empresa, però simplifiquem-ho) en la qual elabora un producte que ofereix en el marc de la societat de consum perquè algú la compri. Per dur a terme aquesta elaboració l’empresari compra unes matèries primeres i l’esforç d’unes altres persones: els treballadors.

Acumular diners és la fita de l’empresari. Quants més millor i quant més de pressa millor. Per aconseguir-ho mira de no tenir massa despesa, és a dir pagar poc en la compra de matèria primera i també pagar poc per l’esforç del treballador, obtenint així molt benefici en la venda del producte, com més car millor. El que passa, però és que els treballadors de la seva fàbrica (o empresa), que viuen també immersos en la societat de consum, per poder comprar el que necessiten li demanen una puja del seu sou la qual cosa fa que l’empresari s’emprenyi, s’enfili per les parets i a voltes els insulti (en privat car si no podrien denunciar-lo per maltractament), però acabi cedint moltes vegades encara que després de feixugues negociacions i d’aconseguir que els treballadors rebaixin les seves aspiracions.
La qüestió és que llavors l’empresari veu el treballador com a un enemic. Cosa que es deu a una distorsió de la seva òptica, ja que fins i tot el podria considerar com a un col•laborador ja que amb el seu esforç l’ajuda a omplir llurs cabassos de diners.
L’enemic real d’un empresari no és el treballador Són els altres empresaris. Altres senyors que es posin a fabricar el mateix que ell per les rodalies on ell fabrica i distribueix el seu producte. És a dir, l’enemic de l’empresari és la competència (el competidor). Si fora ell sol qui fabriqués el producte no hi tindria problemes. Quan els treballadors li demanen un augment del sou ell pot apujar el preu del producte. El benefici seria el mateix i encara més si són els mateixos treballadors els que necessiten comprar el seu producte (això si que és reblar un clau).
L’empresari no pot anar contra el seus col•legues, les persones que fan d’empresaris com ell. Pot ser li agradaria calar foc a les altres empreses però hi ha lleis que li ho veden. Diuen que cal jugar net. És per això que fa el possible perquè les lleis li permetin actuar en “contra” dels treballadors: fent que pugui baixar-los el sou, acomiadar-los sense miraments, treballar més hores diàries... Per això els empresaris s’agrupen en organitzacions. Com els sindicats, però per defensar la necessitat d’acumular diners. I aquestes organitzacions coaccionen els governs, que són els que dicten les lleis, perquè aquestes juguin a favor seu Llavors què li cal fer? Il•lustrem-ho amb un exemple ben quotidià.
Surto de treballar a les cinc o les sis. Tinc un rau-rau de gana al ventre que si bé és suportable molesta prou i si endemés compto que he dinat a la una i em manquen quatre o cinc hores per sopar la meva naturalesa em traeix, i per tant, entro a la botiga més propera compro una bossa de patates fregides. Pago un euro que és el preu marcat i me la menjo allà mateix sortint de l’establiment. He distret la gana i m’he colgat unes calories de més. Pensant bé el que he fet, resulta que de patata, a la bossa, segurament no n’hi havia ni una: preu de cost de mitja patata 10 cèntims si arriba. És a dir que de la bossa de patates n’he aprofitat 10 cèntims (per dir-ho d’alguna manera) i n’he llençat noranta a la paperera. He emprat la major part del meu euro a comprar un tros de cel•lofana pintat de colorins i que contenia poca patata i molt d’aire que és el sistema que han ideat els amos de les fàbriques de patates fregides per evitar que aquestes s’esclafin i quedin reduïdes a un estrambòtic puré.
És a dir que, ben mirat, el que fem és comprar els subterfugis que empren els empresaris per a combatre la competència: acolorir els embolcalls, fer patata amb gust a xoriç, i tots aquells que voleu o podeu imaginar. Tot s’hi val en aquesta guerra. Malauradament aquesta és una guerra sense guanyadors. És el conte de mai acabar. Cada empresari se les empesca perquè sigui el seu producte el que la gent consumeix. Ha d’estar renovant el producte (o el seu aspecte) per a continuar obtenint beneficis o bé els altres li menjaran el terreny i haurà de plegar.
La cosa quasi bé sempre acaba amb uns preus desorbitats o amb un producte molt migrat o d’una qualitat ínfima. És una cursa que duu a terme un ramat de cavalls guits. Amb tota la velocitat que els permet la força de les seves potes i dirigint-se sense aturador possible vers una cinglera insalvable.
Aquest és el sistema en el qual vivim i que es dirigeix esbojarradament vers una fi que també serà la nostra. Pot ser ha arribat moment de preguntar-nos com substituir-lo? O amb què? O ens n’assegurem i ho fem tot a l’hora?

viernes, 11 de mayo de 2012

ENS HO PODEN TREURE TOT MENYS EL SENTIT DE L’HUMOR. Ens volen grisos, tristois, moixos, abaltits, anorreats sota la llosa de les circumstàncies. El feix que ens posen damunt les espatlles és cada vegada més feixuc. I no paren de carregar. Segurament hi troven un plaer malaltís en això de fer patir la gent. No pot deduir-se’n res més de l’actitud sorneguera que adoptaven el cap dels empresaris espanyols i els seus sequaços moments abans de començar la trovada amb els representants sindicals. Aquelles burles dels més poderosos del país davant del patiment de la gent que no tenen més força que la del seu esforç per mantenir-se vius amb un xic de dignitat demostren sense cap mena de dubtes que, per força, han d’estar tarats. I molt.
Però lluny de rendir-nos nosaltres els presentem allò que els farà més mal. Els tornem la burla i per això fem acudits graciosos sobre ells. Ells no en saben. Són ells els amargats i és per això que deleixen per torturar la gent plañera, la del poble. I és també per això que us ofereixo aquest acudit que ha estat triat com el millor, el que no sé es d’on és el millor o d’entre quins, però tan n’hi fa perquè la qüestió és poder riure. Sí, i si pot ser amb unes bones riotades, d’aquelles que fan vibrar tot el teu ésser.
És aquest: Comenta un metge d’Israel: “A Israel, la medicina està tant avançada que li treiem un testicle a una persona, li posem a una altra i al cap d’una semana ja està cercant feina” I el metge alemany comenta: “Això no és res. A Alemanya li treiem part del cervell a una persona li posen a una altra I al cap de quatre setmanes ja esta cercant feina” I un de rus afegeix: “Això tampoc és res. A Rússia la medicina està tant avançada que li treiem la meitat del cor a una persona, li posem a una altra i al cap de dues setmanes ambdues están cercant feina”. Davant de tante presunció l’espanyol respon: “ Això no té res a veure amb el que fem nosaltres. Si n’aneu de retrassats. Nosaltres agafem una persona sense cervell, sense cor i sense collons, el fem president del govern i ara !!!TOTHOM ESTÀ CERCANT FEINA¡¡¡”

miércoles, 9 de mayo de 2012

COMPARTIR, FONAMENT DE L'EVOLUCIÓ

Reculant uns quants milions d’anys en la nostra historia ens trobaríem un animaló saltironejant per les capçanes de les boscúries africanes. Tot ell estava adaptat a aquesta vida podríem dir-ne aèria car era el seu hàbitat natural. Els fruits, les fulles i tiges tendres i fins i tot insectes i cuques constituïen la seva alimentació. El brancatge donava suport a les seves activitats tant si jugaven com si cercaven aliment com si es donaven al profunds sons propis d’aquells que no tenen consciencia. L’espès fullam els soplujava i els mantenia fora de l’esguard del predadors que passaven volant per damunt de les seves clepses peludes. Fora per necessitat, per curiositat o per un malaurat accident, aquells animalons començaren a tocar de peus a terra. I aquest fet va capgirar-ho tot. El nou hàbitat exigí unes transformacions profundes a la seva biologia. Les seves extremitats havien de suportar el pes del cos atrapat per la gravetat. Les plantes que creixien ran del sòl els amagaven la visió de possibles predadors afamats a la recerca d’àpats satisfactoris. Allò amb que ells mateixos podien alimentar-se era totalment diferent al que trobaven uns metres més enlaire. El cos començà a escapar-se de l’atracció gravitatòria i, amb esforç, anà aconseguint mantenir-se cada vegada més dempeus, recolzant-se damunt les potes del darrere. Els ulls s’anaren disposant al front de la cara i els proporcionà visió binocular amb que calcular les distàncies i des d’aquella petita atalaia poder detectar els perills abans no fora massa tard. L’estructura òssia s’adaptava a aquella nova manera de bellugar-se, els malucs, la columna, la posició del crani, la forma dels peus. De fet tota l’ossada patí un canvi radical. No fou qüestió de dos dies aquesta transformació. Mutació rere mutació, la natura anava provant les noves formes. Molts d’errors provocaren tants de sacrificis... I també un nou descobriment: les restes dels animals morts els podien servir també d’aliment. Malgrat el seu estat de putrefacció. Energia ràpida d’integrar en llurs cossos i altres canvis: les dents, els budells... A poc a poc aquell animaló semblant a un lèmur que començava a caminar pel sòl ferm amb quatre peus a terra i una cua ben erta s’anà semblant cada vegada més als ximpanzés que coneixem ara. L’aportament suplementari d’energia amb el canvi d’alimentació fou causa del creixement físic i fisiològic d’un òrgan ben important: el cervell. Les habilitats guanyaren en qualitat i diversitat. Com a éssers gregaris que eren, desplaçaments i altres activitats es feien sempre en grup. I la vida en grup comporta tota una sèrie de factors que contribueixen a la seva cohesió. Un d’ells és la distribució dels diversos papers que cadascú juga en el si del clan. Un altre, pot ser el més important és el de la comunicació que mantenen entre ells tots els membres de la colla. Aquest aspecte també evolucionava i els roncs, gemecs, crits, esbufecs, xiulets donaren pas a un llenguatge articulat que s’anava complicant cada vegada més. Aprengueren que podien donar noms a les coses i que aquests noms havien de ser el mateix per a tots els membres del grup. El llenguatge s’havia de compartir per poder entendre’s. Les seves extremitats superiors acabaven en unes mans que els permetien una mobilitat molt més precisa que la dels altres animals, podien agafar les coses i transportar-les, i també manipular els objectes. Descobriren que picant les pedres unes contra les altres s’escantonaven i aquelles vores cantelludes podien ser utilitzades per a diversos fins: la cacera, l’esquarterament, el raspat de les pells. I provaren diferents classes de pedra i les polien i es construïren eines cada vegada més sofisticades. Cada petit avenç era d’immediat ensenyat als companys. Les tasques que es proposaven resultaven abastades més fàcilment i amb més rapidesa que no pas si cadascú anava pel seu compte. Picant les pedres i bastons descobriren quelcom prou agradable: el ritme, la música, que es podia barrejar amb els nous sons que els sortien del mes profund del seu cos, i amb terres de colors pintaven les parets de les coves. Amb paraules, imatges i els sons que creaven amb pedres, pals, canyes, explicaven allò que constituïa la seva quotidianitat: les caceres, les danses, la maternitat. Contes a la vora el foc. Una altra de les descobertes importants que convocant-los al seu voltant ajudà a bastir aquell sentit de pertinença que és ara propi només dels humans.
Quan els grans gels començaren a fondre’s i a retirar-se envers el Nord deixaren molta terra destapada que amb el temps s’anà recobrint de plantes de les més diverses espècies. Allà es retrobaren uns humans ja prou evolucionats amb noves classes d’animals. El cervell dels primers havia evolucionat prou i estava ara equipats amb uns dots que no posseïa uns milers d’anys abans. Amb la seva capacitat d’observació s’atreví a imitar els cicles naturals plantar llavors i recollir els fruits de manera que ja no tingué d’anar d’un costat a l’altre cercant allò amb que s’havia d’alimentar. Es succeïen les descobertes i a l’evolució que experimentaven aquells éssers s’anà accelerant com a conseqüència de la seva adaptació al nou entorn que ell mateix va anà creant. Les tasques es complicaren i es multiplicaren. No hi havia temps per tot i s’hagueren de distribuir: s’especialitzaren cadascú en una de diferent. I d’això en digueren treball Així, fent esmerç tots plegats d’aquelles troballes, accidentals unes, però cada vegada més sovint imaginades i bastides amb llurs pròpies mans anaren creixent en nombre, s’hagueren de dividir en grups diversos, conquerir altres espais i escampar-se per tota la terra. Llavors, un bon dia, un d’ells descobrí quelcom que va capgirar-ho tot: podia manipular els seus companys per aconseguir que li fessin les seves tasques, el seu treball mentre ell ho contemplava: deixà de compartir el fruit de la seva activitat per aprofitar-se del fruit de l’activitat dels altres. Havia nascut l’empresari. El fet de compartir allò que fem és el comportament més bàsic i fonamental gràcies al qual l’ésser humà ha arribat al grau de seguretat i benestar físic i mental del que podem gaudir avui dia. Contràriament la manipulació i explotació d’uns pels altres, l’acumulació de bens i riqueses, comporta la desgràcia i misèria per a molts que no en tenen l’oportunitat, gana, set, malalties, guerres les conseqüències de les quals sempre les pateixen els més febles.

jueves, 29 de marzo de 2012

Fer la punyeta al punyeter


Fa molts anys, però molts i molts, el senyor Teddy Bautista treballava com a músic. Semblava ser el líder d’un grup de rock progressiu anomenat Canarios.
Eren uns anys estranys. Moltes coloraines per tot arreu i molt d’atreviment inconscient.
El senyor Bautista va tenir la gosadia de voler emular un dels més grans músics que ens ha donat la història. Mi més ni menys que va atrevir-se amb Vivaldi i les seves Estacions.
Com deia el Sr. Peter en elucubrar el seu principi fonamental “Tothom arriba allà on el permét la seva més gran incompetència”.
Així ho degué entendre el Sr. Bautista quan deixà de viure de la música per passar a viure dels músics: canviant els teclats musicals i els escenaris pels informàtics i els despatxos de la S.G.A.E. va fer una fortuna que segurament mai va tenir cabuda en els seus somnis del temps que passà a la bohèmia. Per molta psicodèlia amb què volgués farcir-los.
Ara ha perdut tots els papers de la mateixa manera que en altres moments va deixar que se li assequessin les arrels. Ha estafat i enganyat els companys de faràndula i els ha exprimit fisn a la darrera gota del suc que podessin donar-li
No content amb això volia treure beneficis dels llocs més impensables. Fins als casals d’avis haurien de satisfer les quotes corresponents als drets d’autor que pertoquessin per fer funcionar una gramola que els ajudés a donar una mica de ritme als seus malmeses ossades.
Teddy Bautista tenia o té encara la consciència moral o ètica d’una pedra. La mateixa de la qual va fer gala en destrossar allò que semblava impossible de destrossar.
Us convido a que l’escolteu amb deteniment si la vostra sensibilitat us ho permet. Per a mi ha passat a ser una d’aquelles coses que em confirmen que allò que en dèiem drogues suaus podien fregir-te el cervell o com a mínim desgraciar-te la capacitat de raonament.
I perquè no us hi gasteu ni cinc i podeu fer-li una mica la punyeta ací el teniu, us el regalo
http://www.mediafire.com/download.php?88lac3a7fmri4wg

martes, 2 de agosto de 2011

ESTELS


Desde la infantesa més primerenca, i fins allà on m’arriben els records, la meva memoria esta ben farcida d’essers i escenes fantàstiques. Contes imaginats o històries reals. Presències mítiques i oníriques o paratges insistentment insinuants. Oceans amb ones d’aigua salada o deserts amb dunes de sorra fina. Decidits i valents mariners o fantasmals viatgers al bell mig de l’immens buit. Monstres, fades, bruixes, màgics, fantasmes, dimonis, follets…
Els elements de la naturalesa, furiosos, es confabulaven amb tota una munió d’éssers que, pel seu físic o el seu tarennà, sempre es trobaven a cavall entre la palpable realitat i l’ensomni fantasiós i també amb altres huimans que abjectes i cobdiciosos cobejaven d’entrebancar el teu viatge per tal d’impedir que arribés a bon terme.
Llavors, mentalment ornat amb les armes i disfresses que pertocaven a l’omnipotent heroi de torn, m’abraonava damunt del perill, sense por, amb un deler que ratllava la ferotgia, i el que era més important sense cap mena de dubte que en sortiries guanyador d’aquella empresa.
I sempre, davant la desesperança més tenebrosa, la decepció més embogidora i el recel més angoixant, apareixien els estels salvadors.
L’estel del Nord, l’estel del Sud. Fora quin fora l’indret en el qual et trobaves perdut et tornaven la serenor, la tranquilitat de recuperar el camí perdut, el capità podía posar la proa vers el port d’aigües calmoses, el guía de la caravana conduir les petjades de les montures vers l’oasi més proper per, una vegada recuperats, seguir fins a la fita que s’havien marcat.
Llavors, quasi de cop i volta et tobaves a la maduresa. La trista insípida i aborrida maduresa dels grans? Ni un momento de repós; la lluita continua
Els contes de la nostra infantesa es transformen mentre anem creixent en recursos creatius, amb forces subtils que ens ajuden a empènyer endavant.
Més sovint potser del que jo voldria amics i companys m’han criticat ideals que els semblaven massa llunyans, irrealitzables, utòpics.
Jo no tinc cap més resposta: “Son els meus estels”.
Quan sacsejats per oratges furiosos o per abrusats vents roents arriba la calma I retrobem els estels momentàniament perduts, torna la pau i fins i tot l’alegria d’haver-nos-en sortit després de l’esforç i la lluita.
Trampes i enganys sistematicament i masiva distribuits a dojo pels mitjans de comunicació, lleis imposades que ens poden les llibertats aconseguides després de segles i segles de lluita a vida o mort, sistemes educatius/formatius que tenen com a objectiu conformar una massa homogènia, anónima, silenciosa i obedient a les ordres d’èlits econòmiques i polítiques, poderosos corruptes enlairats damunt pedestals de fingida bona voluntat envers els pacients ciutadans, entrega sistemática de les estructures estatals destinades a proporcionar seguretat i benestar als habitants del país a les cobdicioses mans privades que han vist en l’erari públic una Font més de riqueza amb la que engreixar el seu patrimoni, abús generaltizat de qualsevol pràctica de poder social, esmers dels cossos de seguretat per a la defensa dels privilegis dels poderosos reprimint les veus i gestes de qui s’aixequi queixant-se i denunciant aquests mateixos abusos ….
Al fons, destacadament brillant enmig de tanta negror el meu estel afegeix utopía sobre utopía dient-me que tots podem ajudar-nos per aconseguir un món millor. Per a tots.

viernes, 3 de junio de 2011

DEMOCRACIA REAL JA


L'Aristòtil ja ho deia que la democràcia era una perversió de la república.
Però estic segur que a això a què hem arribar actualment no sabria ni quin nom donar-li