martes, 30 de abril de 2019




VIII


Vols fer teu el que no et pertany:
                        tots els cossos i somnis
                        totes les paraules i desitjos
                                               el temps
que oblides i el que potser esdevindrà.

el record que no et deixa viure,
            l’avui que voldries mort
                        i el camí incert que trepitges
amb recança i temor.

Marciràs les veus i els besos
            dels llavis més tendres i delerosos.
Els teus somnis que esdevindran d’una foscor espessa,
            t’ofegaran la glòria erma i incerta
i amb l’esguard aterrit i fugisser
t’abraonaràs damunt la teva esbalaïdora solitud.


lunes, 29 de abril de 2019



VII


Un sudari d’ignomínia s’estén damunt la Vella Terra
fantasmal i glaçat com matinada d’hivern
tesat per unes mans d’or engalanades
les de la mort eixorca i el rancor famolenc
                        encomanadissos
com la por traïdora
                        temuts
com la pesta inevitable
amagant legions uniformades d’esguard inexistent
            que enlairen l’esfereïdor clam
                                   d’una impotència abaltidora
                                   d’un amor esmorteït
                                   d’un somni esdernegat
                                   d’un deler mortalment ferit

Un sudari de tristesa ens amaga la Lluna jove
                        A poc a poc el foc s’apaga
                                   mentre el cos se’ns torna de pedra freda.
Ja no hi ha joc. Només quietud endormiscada.



VI

Plou avui
Llàgrima argentada
Feliç regal d’un estel
     que fuig de matinada
Per tu i per mi.


domingo, 28 de abril de 2019



IV

Dins la teva sina amagada
He volgut bastir mon celler
On embriagar-me foll cada vesprada
Fins morir.

 

V


L’important és caminar.

He viscut tantes tendreses
caminant al teu costat.

Amb els dits contemplant paisatges
abans i avui bastint records
bastint deliris de presències.


sábado, 27 de abril de 2019




III


La buidor

Com una distància immensa

 va creixent entre dos cossos

           que viuen sense manyagues,

            sense llàgrimes ni raons,

            sense somriures, sense passions.
           

Les mirades es perden, fugívoles

cercant calideses espurnejants

entre nits massa fosques,

                         entre solituds d’altres ulls

En el buit no hi ha paraules

Ni tampoc tènues il·lusions
Tan sols llunyans miratges

Que voregen un esglai infinit.

            Tan sols somnis que es trenquen

                        en desvetllar-se el dia gris.