XXV

El teu cos, sagnant, caigut reposa 
damunt les llambordes brillants

i gastades: el temps és espès i pesat.

El roig damunt el gris s’assola.

És la senyera de l’horror ballant

amb un vent aspre i feral. Ha passat,

roent, el pas inexorable,

no s’atura per l’insignificant,

tendre, petit, lleuger entrebanc

que no apaga la seva fam insaciable.

No és res més que un infant.

I ja en són tants...! Records introbables.

La por glaçada i esquerpa s’allunya, execrable.

Darrera seu, un rastre d’odi inabastable va deixant.

                                   Per a la infància, víctima innocent de totes les guerres.

Setè sonet estrambòtic

Parets de vidre com miralls transparents

en geometries quasi perfectes

i plànols de mil·limètrics trajectes

Reflexos erronis de l’inexistent

Una munió de rostres angelicals

deambula lentament amb dolç surar

sense deixar petja, tampoc alenar

per senders tant beatífics com banals

En cerca d’ous hermètics i encoixinats

per rendir-se al son que tot ho amaga

miratges amb quimeres tots ben trenats

Massa segles fugint del que no vaga

qualsevol terra promesa hem acceptat

fent del cos estripat petita llaga

I en la darrera fita

abrandar-se en braços d’un gran absolut

morfondre’s declamant mots de saberut

Sisè sonet estrambòtic

Duus armadura d’aigua acolorida,

un dibuix tatuat protegeix ta pell

Colpint amb ritme intens l’esmolat cisell

esbrava la por que et té escruixida

Una pluja inventada dolça i suau

llaura damunt ton front de pedra grisa

solcs enfrontats al temps que tot ho allisa

fugisseres ferides, orgull del brau

Uns rierols de tendresa reguen temps buits

des d’imponents cims fins mariners sorrals

Camins que s’encreuen en erms compartits

Dibuix d’un rostre que no tindràs jamai

muda alegria de ser amo i senyor

d’un univers enter, d’un eixorc espai

Res no dura per sempre

i poc a poc es va esquinçant el valor

cercant, llunyanes, les deus de tots els mals

XXIII

Quan al migdia fa un bon sol

            i t’arriben olors que et penetren el cos

potser hi haurà nit de lluna i estels

i en algun lloc faran una festa encesa

Papallones blanques

            o taronges o grogues espolsaran les ales

deixant que s’assoli l’argent brillant

als cabells d’algun noi amb ulls curulls

                        de records blaus

que et parlaran de sorra humida a la platja

                        acaronada una boirosa nit d’hivern

I de noies que han vingut però ja no hi són

De tardes de diumenges a la plaça

entretingudes i ben passades

amb quatre jocs d’infants

O passejant bombolles nuades pels carrers nous

que havíem estrenat junts feia pocs anys

I sempre present algú que es queixa

que les papallones regalin

les seves espurnes brillants

als nois joves

si ja tenen records blaus

als ulls