sábado, 7 de septiembre de 2019

Esgarrifant-se (és el que tenen els mòbils)



Dotzè sonet estrambòtic

Sageta de gel en un cos desvalgut
penetrant recerca, irada i cega
de tot bon desig la font que batega
per estroncar el doll que de vida n’ha rebut

Esteles de mort en carn viva deixa
Camins eixuts vinguts d’ignorats ermots
Gresol de rancúnies i d’odis ignots
que muda el dolç cant en eixorca queixa

Cap esperança per l’ànim desnerit
La darrera menja del condemnat
es consumeix al racó de l’oblit

Despullar la més roja flor del roser
llevant-li la cel·lofana que l’estreny
reclama la força ingent del bon guerrer

L’envellutada fragància
serà el somni secret que l’empeny
pas rere l’altre i el delit ben ferreny
Dia dels miralls trencats

Penjaments (perdó, volia dir pensaments)

És? el meu poble

lunes, 2 de septiembre de 2019



XXXIII

Presoners
encofurnats
entre quatre delers
que imaginem
amb prou feina
odiem de tot cor
l’estretor
d’una lluerna
insuficient
i ens envolem
ales bastides
teranyina robada
Hem conquerit
els cims més elevats
i, com infants
juganers
fet boles de neu
daurada
que esclaten
espurnejant riallades
Hem acaronat
la celístia
que ens amara i posseeix
amb les gemes tendres
d’uns dits
innocents
tremolosos i porucs
Hem fet estrambòtics
i complicats jocs malabars
amb els planetes
que encalcem
i amb llurs llunes
i amb llurs sols
recolzant
el cap damunt la falda
de l’univers
abraçant-lo
i cobejant son càlid
empar
i badant els ulls
astorats
ens encisem  de veure
la seva diàfana petitesa
que guardarem
maternalment protectors
fins que s’acabi el temps
que hem volgut
fer nostre.                                          Per na Pilar, la meva amiga invisible



XXXII


Arrossegava el teu cos per carrers plens d’ombres
bellugadisses i tremoses. Amb molta por i un deler amagat.
Com assassí novell cercant el somrís de la víctima.
Llambregades d’ulls invisibles dibuixen un plànol redentori
mentre el rellotge de l’estupidesa fantasmeja
sobre la seva pròpia omnipotència.
Carn i os, carn i os... Vessa a poc a poc
Una cantarella interminable allongada segles i segles
Busquem insistentment petits dimonis
Que ens pessigollegin les neurones més anestesiades.

viernes, 30 de agosto de 2019

Fins on?


Onzè sonet estrambòtic

El jorn esdevé, de cop, prou costerut
i les paraules, esquerpes, s’amaguen
pels espais eteris del passat vaguen
record fugívol ten preuat com perdut

Inútil esdevé qualsevol empeny
Divagant per l’impossible laberint
les imatges forjades, massa sovint,
s’esmunyen tantost bona mà les estreny

Inabastable el propi món ocult resta
amagadís com infantó juganer
rere la contrarietat més modesta

Un lleuger desfici esdevé obsessió crua,
portal que mena vers l’esclat massa irós
rabejant-se, al mirall, la impotència nua

Quin sarcasme celestial!
El temps, precari, no admet ni queixes ni plors:
només la mà ferma modela el deler.