Esgarrifant-se (és el que tenen els mòbils)
sábado, 7 de septiembre de 2019
Dotzè sonet estrambòtic
Sageta de gel en un cos desvalgut
penetrant recerca, irada i cega
de tot bon desig la font que batega
per estroncar el doll que de vida n’ha rebut
Esteles de mort en carn viva deixa
Camins eixuts vinguts d’ignorats ermots
Gresol de rancúnies i d’odis ignots
que muda el dolç cant en eixorca queixa
Cap esperança per l’ànim desnerit
La darrera menja del condemnat
es consumeix al racó de l’oblit
Despullar la més roja flor del roser
llevant-li la cel·lofana que l’estreny
reclama la força ingent del bon guerrer
L’envellutada fragància
serà el somni secret que l’empeny
pas rere l’altre i el delit ben ferreny
lunes, 2 de septiembre de 2019
XXXIII
Presoners
encofurnats
entre
quatre delers
que
imaginem
amb prou
feina
odiem de
tot cor
l’estretor
d’una
lluerna
insuficient
i ens
envolem
ales
bastides
teranyina
robada
Hem
conquerit
els cims
més elevats
i, com
infants
juganers
fet boles
de neu
daurada
que
esclaten
espurnejant
riallades
Hem
acaronat
la celístia
que ens
amara i posseeix
amb les
gemes tendres
d’uns dits
innocents
tremolosos
i porucs
Hem fet
estrambòtics
i
complicats jocs malabars
amb els
planetes
que
encalcem
i amb llurs
llunes
i amb llurs
sols
recolzant
el cap
damunt la falda
de
l’univers
abraçant-lo
i cobejant
son càlid
empar
i badant
els ulls
astorats
ens
encisem de veure
la seva diàfana
petitesa
que
guardarem
maternalment
protectors
fins que
s’acabi el temps
que hem
volgut
fer
nostre.
Per na Pilar, la meva amiga invisible
XXXII
Arrossegava el teu cos per carrers plens d’ombres
bellugadisses i tremoses. Amb molta por i un deler amagat.
Com assassí novell cercant el somrís de la víctima.
Llambregades d’ulls invisibles dibuixen un plànol redentori
mentre el rellotge de l’estupidesa fantasmeja
sobre la seva pròpia omnipotència.
Carn i os, carn i os... Vessa a poc a poc
Una cantarella interminable allongada segles i segles
Busquem insistentment petits dimonis
Que ens pessigollegin les neurones més anestesiades.
viernes, 30 de agosto de 2019
Onzè sonet estrambòtic
El jorn esdevé, de cop, prou costerut
i les paraules, esquerpes, s’amaguen
pels espais eteris del passat vaguen
record fugívol ten preuat com perdut
Inútil esdevé qualsevol empeny
Divagant per l’impossible laberint
les imatges forjades, massa sovint,
s’esmunyen tantost bona mà les estreny
Inabastable el propi món ocult resta
amagadís com infantó juganer
rere la contrarietat més modesta
Un lleuger desfici esdevé obsessió crua,
portal que mena vers l’esclat massa irós
rabejant-se, al mirall, la impotència nua
Quin sarcasme celestial!
El temps, precari, no admet ni queixes ni plors:
només la mà ferma modela el deler.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)