lunes, 1 de abril de 2013

DEL CAPITALISME EN UNA BOSSA DE PATATES FREGIDES

No desvetllo cap secret en afirmar que vivim immersos en una societat de consum. És del tot necessari en algun moment de la vida passar per la botiga o el supermercat, agafar un tiquet del metro o de l’autobús, encendre una bombeta o veure un got d’aigua que surt de l’aixeta. Consumir o morir. L’alternativa seria refugiar-se en una cova, menjar el que trobessis al bosc, veure en un bassal, anar-se’n a dormir quan es fa fosc... vigila que si certes autoritats se n’assabenten vindran a cobrar-ta la contribució per l’habitatge, malgrat sia una cova. Viure de forma autònoma al 100% ho veig impossible.
Un empresari és una persona que fa diners. Diem-ho més encertadament: acumula diners. L’empresari (o capitalista) té una fàbrica (o qualsevol altre tipus d’empresa, però simplifiquem-ho) en la qual elabora un producte que ofereix en el marc de la societat de consum perquè algú la compri. Per dur a terme aquesta elaboració l’empresari compra unes matèries primeres i l’esforç d’unes altres persones: els treballadors.

Acumular diners és la fita de l’empresari. Quants més millor i quant més de pressa millor. Per aconseguir-ho mira de no tenir massa despesa, és a dir pagar poc en la compra de matèria primera i també pagar poc per l’esforç del treballador, obtenint així molt benefici en la venda del producte, com més car millor. El que passa, però és que els treballadors de la seva fàbrica (o empresa), que viuen també immersos en la societat de consum, per poder comprar el que necessiten li demanen una puja del seu sou la qual cosa fa que l’empresari s’emprenyi, s’enfili per les parets i a voltes els insulti (en privat car si no podrien denunciar-lo per maltractament), però acabi cedint moltes vegades encara que després de feixugues negociacions i d’aconseguir que els treballadors rebaixin les seves aspiracions.
La qüestió és que llavors l’empresari veu el treballador com a un enemic. Cosa que es deu a una distorsió de la seva òptica, ja que fins i tot el podria considerar com a un col•laborador ja que amb el seu esforç l’ajuda a omplir llurs cabassos de diners.
L’enemic real d’un empresari no és el treballador Són els altres empresaris. Altres senyors que es posin a fabricar el mateix que ell per les rodalies on ell fabrica i distribueix el seu producte. És a dir, l’enemic de l’empresari és la competència (el competidor). Si fora ell sol qui fabriqués el producte no hi tindria problemes. Quan els treballadors li demanen un augment del sou ell pot apujar el preu del producte. El benefici seria el mateix i encara més si són els mateixos treballadors els que necessiten comprar el seu producte (això si que és reblar un clau).
L’empresari no pot anar contra el seus col•legues, les persones que fan d’empresaris com ell. Pot ser li agradaria calar foc a les altres empreses però hi ha lleis que li ho veden. Diuen que cal jugar net. És per això que fa el possible perquè les lleis li permetin actuar en “contra” dels treballadors: fent que pugui baixar-los el sou, acomiadar-los sense miraments, treballar més hores diàries... Per això els empresaris s’agrupen en organitzacions. Com els sindicats, però per defensar la necessitat d’acumular diners. I aquestes organitzacions coaccionen els governs, que són els que dicten les lleis, perquè aquestes juguin a favor seu Llavors què li cal fer? Il•lustrem-ho amb un exemple ben quotidià.
Surto de treballar a les cinc o les sis. Tinc un rau-rau de gana al ventre que si bé és suportable molesta prou i si endemés compto que he dinat a la una i em manquen quatre o cinc hores per sopar la meva naturalesa em traeix, i per tant, entro a la botiga més propera compro una bossa de patates fregides. Pago un euro que és el preu marcat i me la menjo allà mateix sortint de l’establiment. He distret la gana i m’he colgat unes calories de més. Pensant bé el que he fet, resulta que de patata, a la bossa, segurament no n’hi havia ni una: preu de cost de mitja patata 10 cèntims si arriba. És a dir que de la bossa de patates n’he aprofitat 10 cèntims (per dir-ho d’alguna manera) i n’he llençat noranta a la paperera. He emprat la major part del meu euro a comprar un tros de cel•lofana pintat de colorins i que contenia poca patata i molt d’aire que és el sistema que han ideat els amos de les fàbriques de patates fregides per evitar que aquestes s’esclafin i quedin reduïdes a un estrambòtic puré.
És a dir que, ben mirat, el que fem és comprar els subterfugis que empren els empresaris per a combatre la competència: acolorir els embolcalls, fer patata amb gust a xoriç, i tots aquells que voleu o podeu imaginar. Tot s’hi val en aquesta guerra. Malauradament aquesta és una guerra sense guanyadors. És el conte de mai acabar. Cada empresari se les empesca perquè sigui el seu producte el que la gent consumeix. Ha d’estar renovant el producte (o el seu aspecte) per a continuar obtenint beneficis o bé els altres li menjaran el terreny i haurà de plegar.
La cosa quasi bé sempre acaba amb uns preus desorbitats o amb un producte molt migrat o d’una qualitat ínfima. És una cursa que duu a terme un ramat de cavalls guits. Amb tota la velocitat que els permet la força de les seves potes i dirigint-se sense aturador possible vers una cinglera insalvable.
Aquest és el sistema en el qual vivim i que es dirigeix esbojarradament vers una fi que també serà la nostra. Pot ser ha arribat moment de preguntar-nos com substituir-lo? O amb què? O ens n’assegurem i ho fem tot a l’hora?