Setè sonet estrambòtic

Parets de vidre com miralls transparents

en geometries quasi perfectes

i plànols de mil·limètrics trajectes

Reflexos erronis de l’inexistent

Una munió de rostres angelicals

deambula lentament amb dolç surar

sense deixar petja, tampoc alenar

per senders tant beatífics com banals

En cerca d’ous hermètics i encoixinats

per rendir-se al son que tot ho amaga

miratges amb quimeres tots ben trenats

Massa segles fugint del que no vaga

qualsevol terra promesa hem acceptat

fent del cos estripat petita llaga

I en la darrera fita

abrandar-se en braços d’un gran absolut

morfondre’s declamant mots de saberut