Fins on?

Onzè sonet estrambòtic

El jorn esdevé, de cop, prou costerut

i les paraules, esquerpes, s’amaguen

pels espais eteris del passat vaguen

record fugívol ten preuat com perdut

Inútil esdevé qualsevol empeny

Divagant per l’impossible laberint

les imatges forjades, massa sovint,

s’esmunyen tantost bona mà les estreny

Inabastable el propi món ocult resta

amagadís com infantó juganer

rere la contrarietat més modesta

Un lleuger desfici esdevé obsessió crua,

portal que mena vers l’esclat massa irós

rabejant-se, al mirall, la impotència nua

Quin sarcasme celestial!

El temps, precari, no admet ni queixes ni plors:

només la mà ferma modela el deler.

XXXI

La porta s’obrí lentament.

Em regalava les seves salutacions afectades amb una veu plorosa i grinyolant

M’emmirallava en la mitja buidor d’una ampolla-sarcòfag

Àngels abatuts em bressolaven
en un deler que s’esmicolava i desapareixia

Amb l’esguard perdut

vaig començar a repintar camins que no menaven enlloc

i m’erigí en constructor de laberints impossibles.

Al carrer us espero...!

Trama o trampa?

TÒTEMS

Desè sonet estrambòtic

 

La carn és viva i de mots amarada

amb llur música escomet vella dansa

mentre la roentor de la veu s’atansa

i amb ella la pell més estimada

fermament trenats amb el temps s’envolen

sense aturar-se i aparellant la passa

emmenats pel corrent que tot ho enllaça

com vents lleugers entre arbres s’escolen

vers llunyans horitzons defugint paranys

vells coneguts, curulles les senderes,

o de bell nou bastits, miratges estranys

Però les forces ens són prou sobreres

per abastar les més llunyanes fites

per forjar universos, mans lleugeres

Del no res en fem gran castell,

de somnis deia ell, als núvols riuen enllà

Amb braços ferrenys i molt dur treballar

diu el cant que duc jo al farcell.