UN RECUERDO

Me gusta tu valor nauseabundo y pervertido

           conquistador de vanos oropeles,

perfecto esclavo de un triste deseo que,

olvidado entre leyendas,

quizás puedas escribir mañana

con algún que otro sollozo tardío,

con algún que otro rencor perdido

Sueños como nubes.

Dulces colores que no puedes soñar.

Hay una maldición en tu mirada

aunque sé que me acogerá un dia

con la tristeza del traidor

que llegó a ser ángel

Supiste acaso

que perseguíamos a aquellos dioses

que nos perseguían?

Y ahora que importa si los caminos están rotos.

Cuanto tardaste en darte cuenta de

que pocas estrellas había para tantos exploradores?

Y puesto que hundimos todos nuestros barcos

qué viajes nos quedan para ofrecer?

Novè sonet estrambòtic

Vaig collir del sòl un bon xic d’argila

per modelar amb cura ton rostre bell

miratge encisador d’artista novell

del qui, entre cel i infern l’ànim oscil·la

Tremoloses les mans el fang amollen

com acaronant el cos de l’aimada

Ja veient només la imatge somniada

sentits i delers del tot se´n sadollen

Més el foc roent que en mon pit s’arraulia

s’apaivagà com el temps que allà enrere

en enfilall de records es convertia

esfumant-se tots com cosa sobrera

sense l’afany i tendresa d’una mà

que atiar-lo amb cura i amor volguera

Per molt que sia abrusador

si no es revifa el foc cendra es torna

i en terròs de fang brut l’amor que s’ajorna

XXX

L’Univers va glaçar-se un dia

Corprès vaig girar mon rostre

                        vers un pou

                                   de fondària inabastable

Amb un prec adolorit

            havia de contemplar com s’esvania

                        tot allò que era conegut i preuat.

Amb una impotència abaltidora

i com apregonant-me en un somni morent

Al poc temps m’adormia;

            vaig ser somniat mentre em fonia

                        amb altres somnis

Vaig convertir-me en arena

            d’una platja immensa i, segrestat

per un oceà irat, em tornava aigua de llàgrima

Alenava paraules desconegudes

            amb un cor enardit.

Descobria la nuesa imperfecta

            i em colpejava, furiós,

                        el desig d’una dansa boja.

Aconseguia arrencar el meu cos del dolor

            amb unes ales trencades

i vaig poder somriure sense llevar el fang

            que, acollidor, abrigallava el meu front llaurat.

Vuitè sonet estrambòtic

Rajos de llum s’estavellen contra els murs

Líquens, grisors, molsa espessa i salangre

Un sol fugisser muda amb seda d’ambre

Altes lluernes i misteris obscurs

Curulls de les més cruels veritats

Fugívols somnis dels pobres innocents

Crits ofegats tallats per esguards roents

Corsecs tomben els ànims dels assenyats

Llisca pels carrers bullents lava espessa

Estol de minúsculs esclats fugissers

Una entranya de palpitant vivesa

Que serva passions com tresors escadussers

Amb una tendra i estimada fal·lera

Omplim futurs amb els més antics foguers

És l’art de viure amb ulls closos

No es pot dansar de cap altra manera

Cal abraonar-se com una fera

Damunt somnis ben xamosos