XI

Els meus dits, com un vent mariner,

esquinçaran ton cos de núvol que s’envola

i s’endinsaran entre els plecs de la teva pell òrfena

com pentinant una molsa frondosa i gerda.

M’abellirà descobrir-te els teus més recòndits verals

fer-te sentir sollevada,

                        immersa en la buidor de l’atzur immens,

furetejar-te els sentits endormiscats i insensibles,

abrigar-te amb un llenç de delers desconeguts

i sentir-te;

sentir-te com les lancinants fuetejades

            que venen a esberlar-me el cor

amb les fredes batzegades

                                   de la teva inhòspita llunyania.