Fa molts anys, però molts i molts, el senyor Teddy Bautista treballava com a músic. Semblava ser el líder d’un grup de rock progressiu anomenat Canarios.
Eren uns anys estranys. Moltes coloraines per tot arreu i molt d’atreviment inconscient.
El senyor Bautista va tenir la gosadia de voler emular un dels més grans músics que ens ha donat la història. Mi més ni menys que va atrevir-se amb Vivaldi i les seves Estacions.
Com deia el Sr. Peter en elucubrar el seu principi fonamental “Tothom arriba allà on el permét la seva més gran incompetència”.
Així ho degué entendre el Sr. Bautista quan deixà de viure de la música per passar a viure dels músics: canviant els teclats musicals i els escenaris pels informàtics i els despatxos de la S.G.A.E. va fer una fortuna que segurament mai va tenir cabuda en els seus somnis del temps que passà a la bohèmia. Per molta psicodèlia amb què volgués farcir-los.
Ara ha perdut tots els papers de la mateixa manera que en altres moments va deixar que se li assequessin les arrels. Ha estafat i enganyat els companys de faràndula i els ha exprimit fisn a la darrera gota del suc que podessin donar-li
No content amb això volia treure beneficis dels llocs més impensables. Fins als casals d’avis haurien de satisfer les quotes corresponents als drets d’autor que pertoquessin per fer funcionar una gramola que els ajudés a donar una mica de ritme als seus malmeses ossades.
Teddy Bautista tenia o té encara la consciència moral o ètica d’una pedra. La mateixa de la qual va fer gala en destrossar allò que semblava impossible de destrossar.
Us convido a que l’escolteu amb deteniment si la vostra sensibilitat us ho permet. Per a mi ha passat a ser una d’aquelles coses que em confirmen que allò que en dèiem drogues suaus podien fregir-te el cervell o com a mínim desgraciar-te la capacitat de raonament.
I perquè no us hi gasteu ni cinc i podeu fer-li una mica la punyeta ací el teniu, us el regalo
http://www.mediafire.com/download.php?88lac3a7fmri4wg
