sábado, 7 de septiembre de 2019

Esgarrifant-se (és el que tenen els mòbils)



Dotzè sonet estrambòtic

Sageta de gel en un cos desvalgut
penetrant recerca, irada i cega
de tot bon desig la font que batega
per estroncar el doll que de vida n’ha rebut

Esteles de mort en carn viva deixa
Camins eixuts vinguts d’ignorats ermots
Gresol de rancúnies i d’odis ignots
que muda el dolç cant en eixorca queixa

Cap esperança per l’ànim desnerit
La darrera menja del condemnat
es consumeix al racó de l’oblit

Despullar la més roja flor del roser
llevant-li la cel·lofana que l’estreny
reclama la força ingent del bon guerrer

L’envellutada fragància
serà el somni secret que l’empeny
pas rere l’altre i el delit ben ferreny
Dia dels miralls trencats

Penjaments (perdó, volia dir pensaments)

És? el meu poble

lunes, 2 de septiembre de 2019



XXXIII

Presoners
encofurnats
entre quatre delers
que imaginem
amb prou feina
odiem de tot cor
l’estretor
d’una lluerna
insuficient
i ens envolem
ales bastides
teranyina robada
Hem conquerit
els cims més elevats
i, com infants
juganers
fet boles de neu
daurada
que esclaten
espurnejant riallades
Hem acaronat
la celístia
que ens amara i posseeix
amb les gemes tendres
d’uns dits
innocents
tremolosos i porucs
Hem fet estrambòtics
i complicats jocs malabars
amb els planetes
que encalcem
i amb llurs llunes
i amb llurs sols
recolzant
el cap damunt la falda
de l’univers
abraçant-lo
i cobejant son càlid
empar
i badant els ulls
astorats
ens encisem  de veure
la seva diàfana petitesa
que guardarem
maternalment protectors
fins que s’acabi el temps
que hem volgut
fer nostre.                                          Per na Pilar, la meva amiga invisible