XXX
L’Univers va glaçar-se un dia
Corprès vaig girar mon rostre
vers un
pou
de
fondària inabastable
Amb un prec adolorit
havia de contemplar
com s’esvania
tot allò
que era conegut i preuat.
Amb una impotència abaltidora
i com apregonant-me en un somni morent
Al poc temps m’adormia;
vaig ser somniat
mentre em fonia
amb altres
somnis
Vaig convertir-me en arena
d’una platja immensa
i, segrestat
per un oceà irat, em tornava aigua de llàgrima
Alenava paraules desconegudes
amb un cor enardit.
Descobria la nuesa imperfecta
i em colpejava,
furiós,
el desig
d’una dansa boja.
Aconseguia arrencar el meu cos del dolor
amb unes ales
trencades
i vaig poder somriure sense llevar el fang
que, acollidor,
abrigallava el meu front llaurat.
