XXX

L’Univers va glaçar-se un dia

Corprès vaig girar mon rostre

                        vers un pou

                                   de fondària inabastable

Amb un prec adolorit

            havia de contemplar com s’esvania

                        tot allò que era conegut i preuat.

Amb una impotència abaltidora

i com apregonant-me en un somni morent

Al poc temps m’adormia;

            vaig ser somniat mentre em fonia

                        amb altres somnis

Vaig convertir-me en arena

            d’una platja immensa i, segrestat

per un oceà irat, em tornava aigua de llàgrima

Alenava paraules desconegudes

            amb un cor enardit.

Descobria la nuesa imperfecta

            i em colpejava, furiós,

                        el desig d’una dansa boja.

Aconseguia arrencar el meu cos del dolor

            amb unes ales trencades

i vaig poder somriure sense llevar el fang

            que, acollidor, abrigallava el meu front llaurat.