XXVI

Sento

com fuetades damunt la pell

esquinçada

les teves fugides i absències i el glaç,

abaltint-se damunt d’un jaç

de misèria,

va omplint tots els recons

d’una memòria prou esquerpa

Les paraules

es perden per mil carrerons

desconeguts i inhòspits,

deshabitats i sense somnis

i el teu encís s’esfuma

com una ombra al bell mig

de la boira, ara ja, quotidiana