VII

Un sudari d’ignomínia s’estén damunt la Vella Terra

fantasmal i glaçat com matinada d’hivern

tesat per unes mans d’or engalanades

les de la mort eixorca i el rancor famolenc

                        encomanadissos

com la por traïdora

                        temuts

com la pesta inevitable

amagant legions uniformades d’esguard inexistent

            que enlairen l’esfereïdor clam

                                   d’una impotència abaltidora

                                   d’un amor esmorteït

                                   d’un somni esdernegat

                                   d’un deler mortalment ferit

Un sudari de tristesa ens amaga la Lluna jove

                        A poc a poc el foc s’apaga

                                   mentre el cos se’ns torna de pedra freda.

Ja no hi ha joc. Només quietud endormiscada.