COMPARTIR, FONAMENT DE L'EVOLUCIÓ

Reculant uns quants milions d’anys en la nostra historia ens trobaríem un animaló saltironejant per les capçanes de les boscúries africanes. Tot ell estava adaptat a aquesta vida podríem dir-ne aèria car era el seu hàbitat natural. Els fruits, les fulles i tiges tendres i fins i tot insectes i cuques constituïen la seva alimentació. El brancatge donava suport a les seves activitats tant si jugaven com si cercaven aliment com si es donaven al profunds sons propis d’aquells que no tenen consciencia. L’espès fullam els soplujava i els mantenia fora de l’esguard del predadors que passaven volant per damunt de les seves clepses peludes. Fora per necessitat, per curiositat o per un malaurat accident, aquells animalons començaren a tocar de peus a terra. I aquest fet va capgirar-ho tot. El nou hàbitat exigí unes transformacions profundes a la seva biologia. Les seves extremitats havien de suportar el pes del cos atrapat per la gravetat. Les plantes que creixien ran del sòl els amagaven la visió de possibles predadors afamats a la recerca d’àpats satisfactoris. Allò amb que ells mateixos podien alimentar-se era totalment diferent al que trobaven uns metres més enlaire. El cos començà a escapar-se de l’atracció gravitatòria i, amb esforç, anà aconseguint mantenir-se cada vegada més dempeus, recolzant-se damunt les potes del darrere. Els ulls s’anaren disposant al front de la cara i els proporcionà visió binocular amb que calcular les distàncies i des d’aquella petita atalaia poder detectar els perills abans no fora massa tard. L’estructura òssia s’adaptava a aquella nova manera de bellugar-se, els malucs, la columna, la posició del crani, la forma dels peus. De fet tota l’ossada patí un canvi radical. No fou qüestió de dos dies aquesta transformació. Mutació rere mutació, la natura anava provant les noves formes. Molts d’errors provocaren tants de sacrificis... I també un nou descobriment: les restes dels animals morts els podien servir també d’aliment. Malgrat el seu estat de putrefacció. Energia ràpida d’integrar en llurs cossos i altres canvis: les dents, els budells... A poc a poc aquell animaló semblant a un lèmur que començava a caminar pel sòl ferm amb quatre peus a terra i una cua ben erta s’anà semblant cada vegada més als ximpanzés que coneixem ara. L’aportament suplementari d’energia amb el canvi d’alimentació fou causa del creixement físic i fisiològic d’un òrgan ben important: el cervell. Les habilitats guanyaren en qualitat i diversitat. Com a éssers gregaris que eren, desplaçaments i altres activitats es feien sempre en grup. I la vida en grup comporta tota una sèrie de factors que contribueixen a la seva cohesió. Un d’ells és la distribució dels diversos papers que cadascú juga en el si del clan. Un altre, pot ser el més important és el de la comunicació que mantenen entre ells tots els membres de la colla. Aquest aspecte també evolucionava i els roncs, gemecs, crits, esbufecs, xiulets donaren pas a un llenguatge articulat que s’anava complicant cada vegada més. Aprengueren que podien donar noms a les coses i que aquests noms havien de ser el mateix per a tots els membres del grup. El llenguatge s’havia de compartir per poder entendre’s. Les seves extremitats superiors acabaven en unes mans que els permetien una mobilitat molt més precisa que la dels altres animals, podien agafar les coses i transportar-les, i també manipular els objectes. Descobriren que picant les pedres unes contra les altres s’escantonaven i aquelles vores cantelludes podien ser utilitzades per a diversos fins: la cacera, l’esquarterament, el raspat de les pells. I provaren diferents classes de pedra i les polien i es construïren eines cada vegada més sofisticades. Cada petit avenç era d’immediat ensenyat als companys. Les tasques que es proposaven resultaven abastades més fàcilment i amb més rapidesa que no pas si cadascú anava pel seu compte. Picant les pedres i bastons descobriren quelcom prou agradable: el ritme, la música, que es podia barrejar amb els nous sons que els sortien del mes profund del seu cos, i amb terres de colors pintaven les parets de les coves. Amb paraules, imatges i els sons que creaven amb pedres, pals, canyes, explicaven allò que constituïa la seva quotidianitat: les caceres, les danses, la maternitat. Contes a la vora el foc. Una altra de les descobertes importants que convocant-los al seu voltant ajudà a bastir aquell sentit de pertinença que és ara propi només dels humans.

Quan els grans gels començaren a fondre’s i a retirar-se envers el Nord deixaren molta terra destapada que amb el temps s’anà recobrint de plantes de les més diverses espècies. Allà es retrobaren uns humans ja prou evolucionats amb noves classes d’animals. El cervell dels primers havia evolucionat prou i estava ara equipats amb uns dots que no posseïa uns milers d’anys abans. Amb la seva capacitat d’observació s’atreví a imitar els cicles naturals plantar llavors i recollir els fruits de manera que ja no tingué d’anar d’un costat a l’altre cercant allò amb que s’havia d’alimentar. Es succeïen les descobertes i a l’evolució que experimentaven aquells éssers s’anà accelerant com a conseqüència de la seva adaptació al nou entorn que ell mateix va anà creant. Les tasques es complicaren i es multiplicaren. No hi havia temps per tot i s’hagueren de distribuir: s’especialitzaren cadascú en una de diferent. I d’això en digueren treball Així, fent esmerç tots plegats d’aquelles troballes, accidentals unes, però cada vegada més sovint imaginades i bastides amb llurs pròpies mans anaren creixent en nombre, s’hagueren de dividir en grups diversos, conquerir altres espais i escampar-se per tota la terra. Llavors, un bon dia, un d’ells descobrí quelcom que va capgirar-ho tot: podia manipular els seus companys per aconseguir que li fessin les seves tasques, el seu treball mentre ell ho contemplava: deixà de compartir el fruit de la seva activitat per aprofitar-se del fruit de l’activitat dels altres. Havia nascut l’empresari. El fet de compartir allò que fem és el comportament més bàsic i fonamental gràcies al qual l’ésser humà ha arribat al grau de seguretat i benestar físic i mental del que podem gaudir avui dia. Contràriament la manipulació i explotació d’uns pels altres, l’acumulació de bens i riqueses, comporta la desgràcia i misèria per a molts que no en tenen l’oportunitat, gana, set, malalties, guerres les conseqüències de les quals sempre les pateixen els més febles.