XXXII


Arrossegava el teu cos per carrers plens d’ombres

bellugadisses i tremoses. Amb molta por i un deler amagat.

Com assassí novell cercant el somrís de la víctima.

Llambregades d’ulls invisibles dibuixen un plànol redentori

mentre el rellotge de l’estupidesa fantasmeja

sobre la seva pròpia omnipotència.

Carn i os, carn i os... Vessa a poc a poc

Una cantarella interminable allongada segles i segles

Busquem insistentment petits dimonis

Que ens pessigollegin les neurones més anestesiades.