Novè sonet estrambòtic

Vaig collir del sòl un bon xic d’argila

per modelar amb cura ton rostre bell

miratge encisador d’artista novell

del qui, entre cel i infern l’ànim oscil·la

Tremoloses les mans el fang amollen

com acaronant el cos de l’aimada

Ja veient només la imatge somniada

sentits i delers del tot se´n sadollen

Més el foc roent que en mon pit s’arraulia

s’apaivagà com el temps que allà enrere

en enfilall de records es convertia

esfumant-se tots com cosa sobrera

sense l’afany i tendresa d’una mà

que atiar-lo amb cura i amor volguera

Per molt que sia abrusador

si no es revifa el foc cendra es torna

i en terròs de fang brut l’amor que s’ajorna