Esgarrifant-se (és el que tenen els mòbils)

Dotzè sonet estrambòtic

Sageta de gel en un cos desvalgut

penetrant recerca, irada i cega

de tot bon desig la font que batega

per estroncar el doll que de vida n’ha rebut

Esteles de mort en carn viva deixa

Camins eixuts vinguts d’ignorats ermots

Gresol de rancúnies i d’odis ignots

que muda el dolç cant en eixorca queixa

Cap esperança per l’ànim desnerit

La darrera menja del condemnat

es consumeix al racó de l’oblit

Despullar la més roja flor del roser

llevant-li la cel·lofana que l’estreny

reclama la força ingent del bon guerrer

L’envellutada fragància

serà el somni secret que l’empeny

pas rere l’altre i el delit ben ferreny

Dia dels miralls trencats

Penjaments (perdó, volia dir pensaments)

És? el meu poble

XXXIII

Presoners

encofurnats

entre quatre delers

que imaginem

amb prou feina

odiem de tot cor

l’estretor

d’una lluerna

insuficient

i ens envolem

ales bastides

teranyina robada

Hem conquerit

els cims més elevats

i, com infants

juganers

fet boles de neu

daurada

que esclaten

espurnejant riallades

Hem acaronat

la celístia

que ens amara i posseeix

amb les gemes tendres

d’uns dits

innocents

tremolosos i porucs

Hem fet estrambòtics

i complicats jocs malabars

amb els planetes

que encalcem

i amb llurs llunes

i amb llurs sols

recolzant

el cap damunt la falda

de l’univers

abraçant-lo

i cobejant son càlid

empar

i badant els ulls

astorats

ens encisem  de veure

la seva diàfana petitesa

que guardarem

maternalment protectors

fins que s’acabi el temps

que hem volgut

fer nostre.                                          Per na Pilar, la meva amiga invisible