XXXII


Arrossegava el teu cos per carrers plens d’ombres

bellugadisses i tremoses. Amb molta por i un deler amagat.

Com assassí novell cercant el somrís de la víctima.

Llambregades d’ulls invisibles dibuixen un plànol redentori

mentre el rellotge de l’estupidesa fantasmeja

sobre la seva pròpia omnipotència.

Carn i os, carn i os... Vessa a poc a poc

Una cantarella interminable allongada segles i segles

Busquem insistentment petits dimonis

Que ens pessigollegin les neurones més anestesiades.

Fins on?

Onzè sonet estrambòtic

El jorn esdevé, de cop, prou costerut

i les paraules, esquerpes, s’amaguen

pels espais eteris del passat vaguen

record fugívol ten preuat com perdut

Inútil esdevé qualsevol empeny

Divagant per l’impossible laberint

les imatges forjades, massa sovint,

s’esmunyen tantost bona mà les estreny

Inabastable el propi món ocult resta

amagadís com infantó juganer

rere la contrarietat més modesta

Un lleuger desfici esdevé obsessió crua,

portal que mena vers l’esclat massa irós

rabejant-se, al mirall, la impotència nua

Quin sarcasme celestial!

El temps, precari, no admet ni queixes ni plors:

només la mà ferma modela el deler.

XXXI

La porta s’obrí lentament.

Em regalava les seves salutacions afectades amb una veu plorosa i grinyolant

M’emmirallava en la mitja buidor d’una ampolla-sarcòfag

Àngels abatuts em bressolaven
en un deler que s’esmicolava i desapareixia

Amb l’esguard perdut

vaig començar a repintar camins que no menaven enlloc

i m’erigí en constructor de laberints impossibles.

Al carrer us espero...!