Onzè sonet estrambòtic

El jorn esdevé, de cop, prou costerut

i les paraules, esquerpes, s’amaguen

pels espais eteris del passat vaguen

record fugívol ten preuat com perdut

Inútil esdevé qualsevol empeny

Divagant per l’impossible laberint

les imatges forjades, massa sovint,

s’esmunyen tantost bona mà les estreny

Inabastable el propi món ocult resta

amagadís com infantó juganer

rere la contrarietat més modesta

Un lleuger desfici esdevé obsessió crua,

portal que mena vers l’esclat massa irós

rabejant-se, al mirall, la impotència nua

Quin sarcasme celestial!

El temps, precari, no admet ni queixes ni plors:

només la mà ferma modela el deler.