Fer la punyeta al punyeter

Fa molts anys, però molts i molts, el senyor Teddy Bautista treballava com a músic. Semblava ser el líder d’un grup de rock progressiu anomenat Canarios.
Eren uns anys estranys. Moltes coloraines per tot arreu i molt d’atreviment inconscient.
El senyor Bautista va tenir la gosadia de voler emular un dels més grans músics que ens ha donat la història. Mi més ni menys que va atrevir-se amb Vivaldi i les seves Estacions.
Com deia el Sr. Peter en elucubrar el seu principi fonamental “Tothom arriba allà on el permét la seva més gran incompetència”.
Així ho degué entendre el Sr. Bautista quan deixà de viure de la música per passar a viure dels músics: canviant els teclats musicals i els escenaris pels informàtics i els despatxos de la S.G.A.E. va fer una fortuna que segurament mai va tenir cabuda en els seus somnis del temps que passà a la bohèmia. Per molta psicodèlia amb què volgués farcir-los.
Ara ha perdut tots els papers de la mateixa manera que en altres moments va deixar que se li assequessin les arrels. Ha estafat i enganyat els companys de faràndula i els ha exprimit fisn a la darrera gota del suc que podessin donar-li
No content amb això volia treure beneficis dels llocs més impensables. Fins als casals d’avis haurien de satisfer les quotes corresponents als drets d’autor que pertoquessin per fer funcionar una gramola que els ajudés a donar una mica de ritme als seus malmeses ossades.
Teddy Bautista tenia o té encara la consciència moral o ètica d’una pedra. La mateixa de la qual va fer gala en destrossar allò que semblava impossible de destrossar.
Us convido a que l’escolteu amb deteniment si la vostra sensibilitat us ho permet. Per a mi ha passat a ser una d’aquelles coses que em confirmen que allò que en dèiem drogues suaus podien fregir-te el cervell o com a mínim desgraciar-te la capacitat de raonament.
I perquè no us hi gasteu ni cinc i podeu fer-li una mica la punyeta ací el teniu, us el regalo
http://www.mediafire.com/download.php?88lac3a7fmri4wg

ESTELS

Desde la infantesa més primerenca, i fins allà on m’arriben els records, la meva memoria esta ben farcida d’essers i escenes fantàstiques. Contes imaginats o històries reals. Presències mítiques i oníriques o paratges insistentment insinuants. Oceans amb ones d’aigua salada o deserts amb dunes de sorra fina. Decidits i valents mariners o fantasmals viatgers al bell mig de l’immens buit. Monstres, fades, bruixes, màgics, fantasmes, dimonis, follets…
Els elements de la naturalesa, furiosos, es confabulaven amb tota una munió d’éssers que, pel seu físic o el seu tarennà, sempre es trobaven a cavall entre la palpable realitat i l’ensomni fantasiós i també amb altres huimans que abjectes i cobdiciosos cobejaven d’entrebancar el teu viatge per tal d’impedir que arribés a bon terme.
Llavors, mentalment ornat amb les armes i disfresses que pertocaven a l’omnipotent heroi de torn, m’abraonava damunt del perill, sense por, amb un deler que ratllava la ferotgia, i el que era més important sense cap mena de dubte que en sortiries guanyador d’aquella empresa.
I sempre, davant la desesperança més tenebrosa, la decepció més embogidora i el recel més angoixant, apareixien els estels salvadors.
L’estel del Nord, l’estel del Sud. Fora quin fora l’indret en el qual et trobaves perdut et tornaven la serenor, la tranquilitat de recuperar el camí perdut, el capità podía posar la proa vers el port d’aigües calmoses, el guía de la caravana conduir les petjades de les montures vers l’oasi més proper per, una vegada recuperats, seguir fins a la fita que s’havien marcat.
Llavors, quasi de cop i volta et tobaves a la maduresa. La trista insípida i aborrida maduresa dels grans? Ni un momento de repós; la lluita continua
Els contes de la nostra infantesa es transformen mentre anem creixent en recursos creatius, amb forces subtils que ens ajuden a empènyer endavant.
Més sovint potser del que jo voldria amics i companys m’han criticat ideals que els semblaven massa llunyans, irrealitzables, utòpics.
Jo no tinc cap més resposta: “Son els meus estels”.
Quan sacsejats per oratges furiosos o per abrusats vents roents arriba la calma I retrobem els estels momentàniament perduts, torna la pau i fins i tot l’alegria d’haver-nos-en sortit després de l’esforç i la lluita.
Trampes i enganys sistematicament i masiva distribuits a dojo pels mitjans de comunicació, lleis imposades que ens poden les llibertats aconseguides després de segles i segles de lluita a vida o mort, sistemes educatius/formatius que tenen com a objectiu conformar una massa homogènia, anónima, silenciosa i obedient a les ordres d’èlits econòmiques i polítiques, poderosos corruptes enlairats damunt pedestals de fingida bona voluntat envers els pacients ciutadans, entrega sistemática de les estructures estatals destinades a proporcionar seguretat i benestar als habitants del país a les cobdicioses mans privades que han vist en l’erari públic una Font més de riqueza amb la que engreixar el seu patrimoni, abús generaltizat de qualsevol pràctica de poder social, esmers dels cossos de seguretat per a la defensa dels privilegis dels poderosos reprimint les veus i gestes de qui s’aixequi queixant-se i denunciant aquests mateixos abusos ….
Al fons, destacadament brillant enmig de tanta negror el meu estel afegeix utopía sobre utopía dient-me que tots podem ajudar-nos per aconseguir un món millor. Per a tots.

DEMOCRACIA REAL JA

L'Aristòtil ja ho deia que la democràcia era una perversió de la república.
Però estic segur que a això a què hem arribar actualment no sabria ni quin nom donar-li

QUE FAN AQUESTA GENT?

Els polítics no ens representen;
Ens utilitzen, ens exploten, ens mangonegen, ens exploten, ens enganyen, ens timen, ens despisten, ens desorienten, ens equivoquen, ens espanten, atemoritzen, acolloneixen, deceben (decepcionen), traeixen, ofenen, presionen, bloquegen, abalteixen, determinen, divideixen, contraposen, distorsionen, desconeixen, malfien, obliden, ometen, menyepreen, corsequen, infantilitzen, alienen, defugen, assalten, arrosseguen, desconsideren, rezelen, obsessionen, devoren, violenten, violen, embadaleixen, desconcerten, adormen, paroinitzen, foragiten, anorreen, anul•len, emborratxen, aborreguen, astoregen, condueixen, manen, ordenen, atonten, estupiditzen, escanyen, roben, desagnen, desquicien, histeritzen, masifiquen, despersonalitzen, vigilen, controlen, clasifiquen, desvaloritzen, limiten, ens necessiten, ens reclamen,…..
Però mai, en cap cas, ens representen.

IGNORANTS I CONTENTS

I és que d'il·lusió també es viu, malament però es viu

UN PENSAMENT QUE NO ARRIBA A TEMPS.

Estic convençut del tot. El pitjor invent de la historia de la humanitat és el rellotge
El temps? Què és el temps?
El passat? Records que s’amunteguen sense ordre ni concert, que venen sovint quan menys els necessites i se’n van quan et farien un gran favor. Intentem arrapar-nos a ells amb dents i ungles fins que ens fan mal i no tenim més remei que deixar-los anar
El futur? Ens afanyem a projectar-lo amb total precissió i sense donar peu als errors com si preveure’l fora el resultat d’una ciencia exacte. Sortir-nos d’aquest planning ens angoixa d’una manera aital que histèrics, corrim a refugiar-nos en les nostres preuades i rígides obsessions. No podem ser espontanis perquè tenim por que la gent que ens envolta, si ens coneix massa a fons, ens obri en canal, ens esquarteri i s’aprofiti de nosaltres d’allò més.
Entre el nostre passat i el nostre pervenir ens oblidem de viure. Ni som ara ni estem aquí. Estem perdent el temps!
El rellotge, un instrument per a mesurar, partir i repartir una cosa que realment no existeix. Una il•lusió que hem creat nosaltres mateixos.
Com la majoria de les nostres creacions se’ns ha girat en contra i ens ha esclavitzat.

PER PENSAR-HI UNA ESTONA

Heus ací una petita anècdota copiada no sé d’on:

L’any 1933 els hitlerians ja havien pres el poder per la via democràtica a l’Alemanya. Allà vivía l’Eric Müsham, poeta i jueu, que fou empresonat i torturat. Llurs carcellers van ficar a la seva cel·la un ximpancé robat en el laboratori d’un científic també detingut, pensant que aquell simi (un animal salvatge al seu parer) atacaría l’home el cos del qual era una gran i única nafra ensangonat com estaba per tot arreu.

En lloc d’això el ximpancé abraçà l’home amb afany protector mentre li llepava les ferides. Els zeladors, enfurismats, frustrats llurs sàdics desitjos, agafaren l’animal i el torturaren fins que va morir. En la ideología nacionalsocialista no hi havia lloc per a la pietat.

Avui dia, 77 anys després, ens adonem tristament que els ximpancés són una de les espècies que malhauradament corre perill d’extingir-se. Contràriament els nazis van augmentant i extenent-se arreu del món.