XXXI

La porta s’obrí lentament.

Em regalava les seves salutacions afectades amb una veu plorosa i grinyolant

M’emmirallava en la mitja buidor d’una ampolla-sarcòfag

Àngels abatuts em bressolaven
en un deler que s’esmicolava i desapareixia

Amb l’esguard perdut

vaig començar a repintar camins que no menaven enlloc

i m’erigí en constructor de laberints impossibles.